Nietzsche va dir una volta que l'empenediment era indecent, però no va anar més enllà a la hora de matitzar aquesta afirmació. No va molestar-se massa per donar a entendre quin era el significat concret rera la indecència que d'aquesta forma deia se'n anava. Pensava en la moralitat, en la virtut, en la integritat?
Per estar-se segur un hauria de revisar amb cura la seva obra, i arribar a veure així que allò que venia de funest en aquest empenedir-se era el fet de renenegar de una part de un, de perdre així la puresa de la individualitat, sense merma, sense la intromissió de la col·lectivitat, sense la intervenció funesta de la comunitat moral. Potser pretenia així salvaguardar la moral individual, susceptible sempre als embats violents als que els empeny la vergonya, el desgrat, la necessitat inmediata... Potser temia que així deixaria entreveure l'home allò més profund, allò més feble que el posseia, allò tan enigmàtic que a tots els demés els lligava. I així fer-se com ell, i perdre l'honor, el respecte propi a allò propi, encara que d'errors i desatres es tracti.
Per mi, durant anys, ha estat aquesta expressió una font inesgotable de reflexions, que gairebé sempre acabaven amb una renúncia al judici, amb un "esperarem a veure que pensa realment aquell home". Però ara ja no puc cedir ni un mil·límetre en el meu raonament i haig de posicionar-me en contra de la seva idea. Ara veig que la seva proposta general, de conservació, de dignificació i superació de la vida humana el va empenyer cap errors tan grans com aquest. El va fer, entre d'altres coses, renunciar al "desprendiment", a aquella pèrdua de la que només és capaç un home.
(continuarà).
Per estar-se segur un hauria de revisar amb cura la seva obra, i arribar a veure així que allò que venia de funest en aquest empenedir-se era el fet de renenegar de una part de un, de perdre així la puresa de la individualitat, sense merma, sense la intromissió de la col·lectivitat, sense la intervenció funesta de la comunitat moral. Potser pretenia així salvaguardar la moral individual, susceptible sempre als embats violents als que els empeny la vergonya, el desgrat, la necessitat inmediata... Potser temia que així deixaria entreveure l'home allò més profund, allò més feble que el posseia, allò tan enigmàtic que a tots els demés els lligava. I així fer-se com ell, i perdre l'honor, el respecte propi a allò propi, encara que d'errors i desatres es tracti.
Per mi, durant anys, ha estat aquesta expressió una font inesgotable de reflexions, que gairebé sempre acabaven amb una renúncia al judici, amb un "esperarem a veure que pensa realment aquell home". Però ara ja no puc cedir ni un mil·límetre en el meu raonament i haig de posicionar-me en contra de la seva idea. Ara veig que la seva proposta general, de conservació, de dignificació i superació de la vida humana el va empenyer cap errors tan grans com aquest. El va fer, entre d'altres coses, renunciar al "desprendiment", a aquella pèrdua de la que només és capaç un home.
(continuarà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada