Pj HARVEY: AGONIA MISTICA

El darrer disc de Polly Jean Harvey sorprèn en excés a aquells que mai havien gosat acostar-se a la música d'aquesta intèrpret, però potser també en gran mesura a aquells que ja la seguien. En ell el lirisme prima sobre la contundència, i la precisió dels arranjaments denota una mancança de força, però res d'això és casual. La intenció és transmetre quelcom que dificilment pot explicar-se d'una altra manera, ja sigui sols amb paraules, ja sigui sols amb música. Es tracta de intentar expressar aquella agonia tan personal i humana, que de tan personal a molts humans mai toca, però que quan toca fereix allò més profund de l'ànima. Per això esdevé finalment mísica, quan s'atreveix a escapar d'allò habitual, d'allò més fàcil que sempre havia volgut ferir l'artista, i es converteix finalment en una invocació macabre al desconcert de l'enfosament, a les fosques ombres de la decepció inadequada.

Qui escolti aquesta gravació sabrà que forma part de una nova forma d'entendre la música moderna, tradicional en el tractament, coneixedora de la història (inmutable) de la sensibilitat humana, però habituada a les noves possibilitats tècniques que ens ofereix el nou mileni.

PJ HARVEY: "White Chalk" (2007)