Del sentiment i no del pensament o la memòria

En realitat mai succeí que l'home començàs a fer-se preguntes sobre el més enllà, sobre el després de la mort. Succeí simplement que en algún moment un home intentà consolar un altre home davant la mort d'un proper i li digué que aquella mort no era definitiva, fins que l'afany per consolar-lo el portà a dir-li que ell tampoc moriria totalment i ambdos es reunirien altra volta després de la mort.

Així no surt de la racionalitat la pregunta suprema sobre el després de la mort, sinó del cor d'un home que intenta consolar-ne un altre, dels sentiment i no del pensament o la memòria...

Llàstima que després aquest somni tan poètic es convertís en un llastre insalvable per les futures generacions; des de llavors encadenades en vida a aquesta fugissera esperança d'ultratomba...

Escensa l'espurana de la imaginació després el món ja no tornà a esser igual. La nostra ingenuïtat es convertí en temor, la nostra energia en esperances corruptes, i finalment la nostra vida en una simple esperança.

El mestre de la psicologia criminal

El 19 de gener del 2009 s'acomplia els dos-cents aniversari del naixement d'Edgar Allan Poe, gran mestre de la literatura universal, desconegut e incomprès per una gran part dels afeccionats a la literatura, però que no ens deixà indiferents a una gran part de nosaltres. Entre els incondicionals de Poe podem contar-hi a Julio Cortázar, el qual ens deixà el millor llegat possible en aquelles traduccions tan acurades i plenes de personalitat dels seus contes, i que per aquell qui escriu constitueixen, paradoxalment, la cúspide de la seva literatura.

Aquestes narracions editades a espanya per Alianza Editorial en dos volums són d'obligada lectura per tots aquells que vulguin preocupar-se per uns dels moments cabadals de la literatura moderna, però sobretot, per aquells que volen gaudir d'unes històries efectivament extraordinàries, plenes de malsons i terrror, de fantasies impossibles i de gestes titàniques contra la natura i contra tota la realitat establerta. Són històries contundents e inoblidables per el llenguatge arriscat i exagerat de Poe, que tot i això, no deixa d'esser sempre precís i eloqüent fins al punt d'empenyer al lector a terrenys límit .

Des d'aquí el nostre més sincer elogi a les seves lletres, a la seva imaginació noble i valenta.

FERNANDO SAVATER I EL SEU CINISME DEMAGÒGIC

Avui, un poc de política. Realment preferiria no haver de fer-ho, perquè, com sabeu, la política és vertaderament detestable, però després de veure intervencions tan cíniques com la que ara comentam, de Fernando Savataer, realment no quedava més remei.

Aquest és un resum dels arguments de Savater a favor de la no-imposició de le llegües amb drets territorials que apareix al Diari El Mundo de 24 de juny de 2008:

1) Los derechos de los ciudadanos contra el territorialismo.
2) A favor del biligüsimo real.
3) Contra la discriminación de los que usen el castellano.
4) Se estan conculando derechos humanos.
5) La discriminación lingüística como problema político.
6) Acabar con la discriminació cambiando la Constitución y los Estatutos de Autonomía.
7) La sociedad civil tiene de movilizarse, luego los partidos políticos.
8) El Estado de derecho se basa en las personas no en los pueblos o territorios.
9) Son los ciudadanos los que tienen derechos, no las lenguas.
10) Lo que empezó como una protección de las lenguas acaba en revanchismo.

I a continuació, el meu comentari personal:

Sobre el primer punt: es veu clarament com Savater anteposa els interessos de la llengua majoritària als de les demés llengües, però ho fa de una manera molt curiosa, mostrant que la seva motivació prové sobretot de la seva profunda convicció centralista. Això pot observar pel fet que ell parla de ciutadans, quan es refereix als castellanoparlants i de "drets territorials" quan es refereix als drets del ciutadans que tenen sentiments territorilistes. Això és, en definitiva, un menyspreu cap al sentiment nacionalista o territorialista que no sigui l'espanyol. Però per nosaltres no pot esser cap novetat si recordam que el senyor Savater (qualificat pel diari El Mundo un dels intel·lectuals més influents del món d'acord amb les revistes "Foreign Policy" y "Prospect") és un dels principals responsables dels entrebancs a l'actual política del govern al respecte a l'intent de negociació pacífica amb el nacionalisme basc. Això tothom ho sap, però possiblement és convenient recordar-ho ara, quan pretén erigir-se com a veu objectiva davant aquest "problema" lingüístic.

I tot i que aquest punt, segons el que escriu, ja hauria de servir per desacreditar totalment la seva intervenció, pel que fa a la pretensió de objectivitat, ja s'entén, tots els seus arguments posteriors també es poden rebatre.

Respecte al segon punt: El bilingüisme real que ell pretén com a mesura de igualdat és ben bé una pura falàcia. A les nostres illes, com a mínim, el biligüísme és una estratègia política per acabar lentament i dolorosament amb les "llengües pròpies" (territorials en diria ell). Però això requereix una explicació més detallada. Per simplificar-ho podem dir que s'obliga als catalanoparlants a dominar i a exercitarse en castellà (encara que sigui en les situacions administratives i burocràtiques que han de dirigir-los al govern central), mentre que als castellanoparlants no se'ls exigeix res semblant, ni per amb l'administració autonòmica que correspongui. Com es pot suposar, d'aquest bilingüisme real es passa lentament a un monolingüime castellà. És una tortura lenta, amparada de igualitarisme hipòcrita.

El qual ens condueix al tercer punt, quan critica la "discriminació" als que usen el castellà. Hem de suposar així que aquells que usen el català, el gallec, el basc, etc. no han estat mai discriminats? Com es veu, el seu raonament inconscientement retorna altra volta a allò que diem al primer paràgraf, quan explicam que tota la seva motivació prové del seu sentiment espanyolista centralista, segons el qual totes les demés regions han de subordinar-se al que a
Madrid sembli més aconsellable, sense atorgar-lis cap marge per a la discussió. Al respecte de la seva afirmació segons la qual ara s'estan conculcant els drets humans hen de retornar altra volta als exemples anteriors: quan es trepitjen els drets dels pobladors autòctons no es tracta de conculcació, però quan es trepigen els drets del emigrants sí que es conculcació. Així sembla que el senyor Savater realment no sigui un filòsof, perquè demostra que la seva utilització de la
lògica obvia premeditadament les falàcies, estratègia que després dels severs atacs de Sócrates als sofistes ha merescut gran despreci durant tota la història de la filosofia (excepte als EE.UU., clar està).

Només en els punts 5 i 6 podem estar d'acord amb el senyor Savater, però sols perquè aquestes afirmacions són extrapolables a qualsevol contexte. Així i tot, hem de comentar que la perspectiva des de la qual procedeixen mereix igualment un gran rebuig. Certament el problema lingüístic és en aquest cas polític, encara que no sempre té perquè esser-ho, i també és cert que la modificació d'aquestes lleis fonamentals és útil per a l'eliminació del mateix problema. Però hem d'entendre la posició des de la qual Savater s'explica: En primer lloc, quan parla de discriminació no pensa en altra llengua que la castellana (la llengua del gloriós estat espanyol durant el segle XVI). I això és ben fàcil de demostrar per quant podem assegurar que Savater mai s'ha pronunciat al respecte de la discriminació de cap altra llengua de l'Estat espanyol. Algú pot imaginar-se a Savater criticant la discriminació lingüística que sofreixen els ciutadans gallecs a la mateixa Galícia? I en segon lloc, quan parla de modificació de les lleis fonamentals podem imaginar a què es refereix... De bon segur que per aquest senyor, quan una discriminació es troba institucionalitzada en forma de llei ja no és tal, demostrant així altra volta que la seva vocació de filòsof correspòn més a les aspiracions sofistes (de la pràctica de la manipulació demagògica de les masses segons una forçada utilització del llenguatge) que al caire sempre crític i defensor de les llibertats fonamentals de l'home al que s'ha orientat la filosofia en els darrers dos mil anys.

Sobre el setè punt el nostre posicionament és més feble. Ja que la movilització de la societat civil que proposa no està molt clar creiem millor no criticar-lo. La societat civil ha d'esser SEMPRE més important que les arbitrarietats que un o altre polític vulgui imposar a la societat, però creiem que Savater intenta apelar en aquest cas únicament a raons demogràfiques (l'estratègia de la majoria), abans que demanar-se si pel que fa a les qüestions lingüístiques han de tenir els mateixos drets per decidir aquells que acaben d'arribar que els ciutadans autòctons (els quals sí que poden tenir la sensació de què quelcom perden).

El vuitè punt subratlla una ironia que frega altra volta la demagògia. "L'estat de dret es basa en les persones i no en els pobles o en els territoris" és una afirmació que només pot sorgir de pretencions clarament centralistes, de un ànim d'anihilar les pretencions nacionalistes i territorialistes, sorgeixien d'on sorgeixin. La posició respecte a aquest punt depèn de les orientacions polítiques més generals que cada un vulgui defensar, però s'ha de dir que les persones, foçosament, viuen en un territori, tal com pot esser un municipi, per la qual cosa s'ha de deduïr que l'interés de personatges com Savater és el de negar no només l'autonomia autonòmica, sinó fins i tot la municipal. ¿No és així senyor Savater, que de la seva expressió s'ha de deduir que la única autonomia possible correspòn a la del govern central, el qual es preocupa per un i cada un dels seus ciutadans?

I en el novè, com es pot veure, molt semblant a l'anterior, Savater continua amb el seu argument centralista, però amb una matís encara més cínic. ¿De quins ciutadnas en parla Savater? ¿És possible que només pensi en els seus estimats ciutadans castellanoparlants, aquells que tan fan, quan parlen, per mantindre la "unitat" d'Espanya? ¿On són els drets dels ciutadans que no només parlen espanyol per utilitzar la seva pròpia llengua, la que han parlat els seus avantpassats durant mil anys? ¿O és que ell creu suficient que se'ls deixi parlar aquella llengua minoritària pels carrers i en família, que ja n'hi ha prou per aquells menyspreables ciutadans de segona?

El desè punt, on Savater ja desafia obertament a tot intent secessionista, encara que de secessionisme cultural es tracti, ens posa a nosaltres mateixos en un dilema. Temem donar-li la raó, perquè així com ell ho planteja, en termes de revenja, la pretensió de reconeixement dels drets propis pot fer avergonyir-nos... Però potser hem de ser valents i contestar-li que en una societat suposadament democràtica i respectuosa amb els drets de l'individu, sigui de la comunitat autònoma que sigui, podem aprofitar la benentesa per intentar compensar gairebé cinc segles de opressió cultural i administrativa. Si això és, com ell diu, una revenja, que sigui com a mínim una revenja justa, que apel·li només a les necessitats dels ciutadans, abans que la lenta conquesta política que va començar amb la democràcia del mercat lliure no ens deixi altra sortida que la claudicació final envers la pròpia cultura (quan aquesta no coincideix plenament amb la castellana).

LA METAFÍSICA DE L'EMPENEDIMENT (v.0)

Nietzsche va dir una volta que l'empenediment era indecent, però no va anar més enllà a la hora de matitzar aquesta afirmació. No va molestar-se massa per donar a entendre quin era el significat concret rera la indecència que d'aquesta forma deia se'n anava. Pensava en la moralitat, en la virtut, en la integritat?

Per estar-se segur un hauria de revisar amb cura la seva obra, i arribar a veure així que allò que venia de funest en aquest empenedir-se era el fet de renenegar de una part de un, de perdre així la puresa de la individualitat, sense merma, sense la intromissió de la col·lectivitat, sense la intervenció funesta de la comunitat moral. Potser pretenia així salvaguardar la moral individual, susceptible sempre als embats violents als que els empeny la vergonya, el desgrat, la necessitat inmediata... Potser temia que així deixaria entreveure l'home allò més profund, allò més feble que el posseia, allò tan enigmàtic que a tots els demés els lligava. I així fer-se com ell, i perdre l'honor, el respecte propi a allò propi, encara que d'errors i desatres es tracti.

Per mi, durant anys, ha estat aquesta expressió una font inesgotable de reflexions, que gairebé sempre acabaven amb una renúncia al judici, amb un "esperarem a veure que pensa realment aquell home". Però ara ja no puc cedir ni un mil·límetre en el meu raonament i haig de posicionar-me en contra de la seva idea. Ara veig que la seva proposta general, de conservació, de dignificació i superació de la vida humana el va empenyer cap errors tan grans com aquest. El va fer, entre d'altres coses, renunciar al "desprendiment", a aquella pèrdua de la que només és capaç un home.

(continuarà).

Pj HARVEY: AGONIA MISTICA

El darrer disc de Polly Jean Harvey sorprèn en excés a aquells que mai havien gosat acostar-se a la música d'aquesta intèrpret, però potser també en gran mesura a aquells que ja la seguien. En ell el lirisme prima sobre la contundència, i la precisió dels arranjaments denota una mancança de força, però res d'això és casual. La intenció és transmetre quelcom que dificilment pot explicar-se d'una altra manera, ja sigui sols amb paraules, ja sigui sols amb música. Es tracta de intentar expressar aquella agonia tan personal i humana, que de tan personal a molts humans mai toca, però que quan toca fereix allò més profund de l'ànima. Per això esdevé finalment mísica, quan s'atreveix a escapar d'allò habitual, d'allò més fàcil que sempre havia volgut ferir l'artista, i es converteix finalment en una invocació macabre al desconcert de l'enfosament, a les fosques ombres de la decepció inadequada.

Qui escolti aquesta gravació sabrà que forma part de una nova forma d'entendre la música moderna, tradicional en el tractament, coneixedora de la història (inmutable) de la sensibilitat humana, però habituada a les noves possibilitats tècniques que ens ofereix el nou mileni.

PJ HARVEY: "White Chalk" (2007)

AMERICA AMERICA

En aquests dies de tanta inmigració, de tanta emigració incompresa, de tants viatges que sovint ens no proporcionen tot allò que esperavem d'ells, és important visionar altra volta la gran pel·lícula de Elia Kazan titulada "América América".

Allí podem veure la titànica gesta de l'oncle del mateix Elia Kazan, anomenat Stavros per arribar a la terra promesa, però sobretot per escapar de Turquia, el seu país natal. La gesta, comparable a la del mateix Ulisses, destaca emperò per la seva cruesa, per la dura veritat de què ens empapa. Però és una gesta moderna, una utòpica moderna de la lluita de l'home contre el seu destí, contra allò que li havia imposat la vida i del que ell renega.

En la part tècnica, destaca la fastuosa banda sonora, una fotografia admirable, amb uns primers plans dignes del mateix Eisenstein, i sobretot la gran actuació del jove protagonista.

"América América" és una producció grega de 1963, dirigida per Elia Kazan.

GLORY TO THE FILMMAKER!

Aquest títol, ple de reminiscències cinèfiles, és el que dóna nom al darrer treball conegut de Takeshi Kitano. Es tracta de un film d'aquells que es poden dir inclassificables, que combina un gran imaginació amb una situació personal de crisi creadora. El resultat: un caos d'images i d'històries que aparentment no tenen gaire relació, però que, per altra banda, ens retornen a la motivació primera de tot espectacle: l'entreteniment.

Així és com Kitano ens ofereix un entreteixit de dues hores, composades en la seva primera part per una reflexió personal (alhora que còmica) sobre el significat del cinema (la narració de històries), que acaba degenerant finalment en una cúspide de despropòsits còmics, algunes paròdies de films recents i altres situacions inversemblants que només podrien haver sorgit d'algú experimentat en l'entreteniment domèstic japonès.

"Glory to the filmmaker" és una producció japonesa (Kitano Office) de 2007, dirigida per Takeshi Kitano.